Literatura i teatre en català durant el franquisme

Literatura

Sobre literatura

Amb la causticitat i l'agudesa que el caracteritzen, Fuster tracta els temes relacionats amb la història de la literatura des d'una posició de lector intel·ligent.

Obres :

• Antologia de la poesia valenciana (1956)
• Ausiàs March : antologia poètica (1959)
• Poetes, moriscos i capellans (1962)
• Literatura catalana contemporània (1972)
• Contra el noucentisme (1978)

De caràcter cívic i social

Posa la seva erudició històrica i literària al servei de la difusió sobre la identitat dels valencians, en un intent de despertar la seva consciència.

Obres :

• Nosaltres els valencians (1962)
• Combustible per a falles (1967)
• Un país sense política (1976), entre altres.

De caràcter humanístic

Es reflexiona sobre l'ésser humà i la realitat que l'envolta.

Obres :

• Diccionari per a ociosos (1964)
• L'home, mesura de totes les coses (1967)
• Consells, proverbis i insolències (1968)
• Causar-se d'esperar (1965), entre d'altres.

Teatre

El teatre català sota la censura

Els mecanismes de la censura van fer molt complicades les representacions teatrals. La prohibició de fer teatre en català es va aixecar el 1946, però només es permetien obres que no suposessin un atac al franquisme ni a la moral pública, i obres anteriors a la Guerra Civil : sainets i també peces de Pitarra, Guimerà, Rusiñol, Sagarra i Soldevila.

El canvi en l'escena catalana es produeix cap a la meitat dels anys 50, quan la traducció d'obres estrangeres permet actualitzar el teatre i s'estrenen algunes obres dels autors més dinàmics anteriors a la Guerra, encara que censurades. Per exemple, Primera història d'Esther, d'Espriu, publicada el 1948 i que no es va estrenar fins al 1957.

Teatre a les Illes Balears

Fins a l'any 1947 no s'anul·la la prohibició de representar obres en català a les Illes. Són obres sense cap ambició estètica i centrades en la idea de difondre la imatge d'una Mallorca rústega, de segona categoria. En general, el teatre era aficionat i regionalista. L'única companyia estable amb garanties de qualitat va ser « Artis » (1948-1969).

L'èxit més clamorós d'aquesta època el va tenir Pere Capellà, conegut com Mingo Revulgo. Les obres partien d'un enfocament de teatre regional però connectaven amb les problemàtiques del públic que hi assistia : L'amo de son Magraner (1949) i El rei Pepet (1954) es van fer molt populars. En aquesta línia també destaquen les obres de Martí Mayol com Can Miraprim (1953) i la comèdia Ses tietes (1958) de Joan Bonet.

Només Llorenç Villalonga s'atreveix a escriure teatre culte, com Desbarats (1965).