La narrativa catalana des dels anys 70 fins a l'actualitat

Narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat

Els anys 70

El 1971, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells batejaren com a generació literària dels setanta un grup d'escriptors nascuts i formats a la postguerra, que donaven a conèixer la seua obra en un moment en què el realisme històric havia entrat en crisi.

Aquests escriptors destacaven una sèrie de trets comuns que els permetien parlar de generació. En primer lloc, estaven marcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60, per les conseqüències del Maig francès del 1968 i per l'agonia i el desenllaç final de la dictadura franquista. Tots compartien, doncs, uns mateixos elements formatius: tebeos, cinemes i més, que, mitificats i desmitificats, formaran part de l'obra d'aquests autors.

Pel que fa a la narrativa, compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics. En les seues obres no trobarem la peripècia d'uns personatges en un marc concret social, temporal i geogràfic, sinó que la ficció hi funciona com una manera de posar en joc la memòria o d'il·lustrar un sentiment de la vida. Aquesta orientació no podia afavorir el propòsit d'escriure una novel·la entesa com a relat d'una realitat objectiva. Els interessos dels joves novel·listes graviten sobre el seu desarrelament social i moral: la societat no hi és representada, sinó, en tot cas, posada en qüestió i refusada.

Una bona mostra d'aquest experimentalisme narratiu són llibres com Assaig d'aproximació a Falles Folles Fetes Foc (1974), d'Amadeu Fabregat; L'adolescent de sal (1974), de Biel Mesquida, i altres més.

Moltes novel·les tenen un caràcter de crònica generacional. Segueixen el model que va establir Terenci Moix en El dia que va morir Marylin i se centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica que es viu en l'entorn familiar i sociopolític. És el que Enric Sullà batejà com el viatge a Ítaca i Alex Broch com la fugida i retorn. Bons exemples són Abans del foc (1971), de Jaume Fuster, i més. El cicle es tanca, a partir de 1975, amb una sèrie de novel·les en què els personatges retornen, com en Ramona, adéu (1976).

Altres novel·listes, atrets per un tractament mític de la realitat, tenen com a eix de les seues obres la presentació d'un nucli humà compacte: una família o un poble, com és el cas d'Un regne per a mi (1976), de Pau Faner.

La narrativa valenciana

La narrativa valenciana va aparèixer una mica més tard en el món cultural català, lligada al procés de normalització que es va dur a terme al voltant d'editorials com Tres i Quatre i plataformes com els Premis d'Octubre. En pocs anys es van donar a conèixer nous novel·listes com Rafael Ferrando i Isabel-Clara Simó, entre d'altres.

Els altres escriptors valencians que també es van fer conèixer com a novel·listes durant aquesta dècada pertanyen a promocions literàries anteriors, i les seues obres responen a plantejaments diferents dels de la generació dels setanta. El més important és Joan F. Mira, que publicà la seua primera novel·la, El bou de foc (1974). Falles Folles Fetes Foc, que va aparèixer simultàniament, és un dels títols fundacionals del ressorgiment de la novel·lística al País Valencià després de la guerra civil.

En El bou de foc i en el recull de contes Els cucs de seda, Mira va recordar els anys d'infantesa de la seua generació, que havien coincidit amb la postguerra. En El desig dels dies (1984) conta la història d'aquesta generació que tenia vint anys cap al 1960. La primera part de la novel·la se centra en les il·lusions d'uns joves quan descobreixen el món i a ells mateixos, però també el seu país. La segona part narra el xoc d'aquests somnis amb la realitat: la policia, la por i el cansament.

A més de com a assagista i traductor, Mira ha publicat una novel·la històrica, Borja Papa (1996), i una ambiciosa trilogia sobre la ciutat de València: Els treballadors perduts (1989), Purgatori (2003) i El professor d'història (2009). Aquestes tres novel·les mostren la capital valenciana dels darrers trenta anys i projecten la imatge de l'home occidental modern, que assisteix als canvis socials, polítics o morals del seu entorn.

Anys vuitanta fins a l'actualitat

Hi ha dos factors que han marcat clarament l'evolució de la literatura catalana dels anys vuitanta: d'una banda, l'evolució general de la societat envers uns determinats models de producció i consum cultural propis de les societats postindustrials; de l'altra, la literatura catalana ha gaudit d'un cert suport institucional. L'obligatorietat en l'ensenyament ha produït una gran demanda de llibres escolars o utilitzables des de l'escola, una de les grans fonts del negoci editorial en qualsevol llengua.

El mercat editorial en català s'ha consolidat amb més de 6.000 llibres anuals publicats i amb tiratges que, en casos determinats, poden superar fàcilment els 40.000 exemplars. Tanmateix, no ha estat prou per a aconseguir un autèntic protagonisme social de la literatura catalana, que s'ha mantingut al mateix nivell que la llengua que li serveix de vehicle.

La dècada dels vuitanta va ser clau pel que fa a la renovació i la continuïtat de la literatura catalana. Durant aquells anys van desaparèixer els grans escriptors que havien assegurat el prestigi literari del català durant la postguerra, com Mercè Rodoreda i Salvador Espriu. Però es van reivindicar autors que havien estat relativament marginats: Joan Perucho, Joan Brossa i sobretot Pere Calders, l'obra del qual va començar a arribar a un públic ampli després que el grup Dagoll Dagom l'adaptara al teatre el 1978 amb l'espectacle Antaviana.

Quim Monzó i la nova narrativa

L'any d'Antaviana va ser també el de l'aparició d'un llibre de contes que va marcar una nova etapa per a la literatura catalana: Uf, va dir ell, de Quim Monzó. Monzó encetava amb aquest llibre una literatura imaginativa i directa que mostrava, amb tocs d'humor que no amagaven un cert sentit tràgic de l'existència, la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista. Van aparèixer un seguit de narradors joves que van seguir els passos de Monzó, com Sergi Pàmies i més. L'humor, la fantasia i el retrat dels nous costums urbans caracteritzen l'obra d'aquests autors.

La generació de Terenci Moix i Baltasar Porcel

A les darreries de la dècada dels seixanta i al començament dels anys setanta, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari. Terenci Moix i Baltasar Porcel són al cap davant d'aquest nou grup.

Terenci Moix es va donar a conèixer amb La torre dels vicis capitals (1968), obra que marcaria profundament la generació dels setanta per la seua tècnica canviant aplicada a cada tema, pel to provocatiu i per la incorporació de valors de l'estètica pop. El dia que va morir Marylin (1969) va significar la consagració de l'autor com a escriptor; presenta l'antagonisme radical entre dues generacions, visible en el seu comportament, en els seus models i en els seus valors.

Baltasar Porcel va inaugurar el 1961 una carrera brillant com a novel·lista amb Solnegre. El 1963 va publicar La lluna i el Cala llamp, novel·la testimoni de la vida dels homes dedicats al contraban en navegacions de cabotatge. Amb ella, Porcel va iniciar el cicle temàtic del mite d'Andratx, poble de Mallorca on va nàixer, que abraçaria bona part de la seua narrativa posterior. Dins d'aquest cicle se situen novel·les com Els argonautes i Difunts sota els ametllers en flor. Amb aquestes obres es va allunyar dels seus inicis existencials i del realisme històric, i va confeccionar un món novel·lístic propi on va reelaborar una sèrie d'històries. El 1975 va publicar Cavalls cap a la fosca, obra amb què culmina el cicle novel·lístic del mite d'Andratx: és el retorn al món de la infantesa d'un narrador-protagonista que recull, pel seu propi coneixement, aquell univers perdut. En altres novel·les, d'ambientació més exòtica, aprofita la seua experiència de viatger infatigable arreu del món.

La narrativa valenciana dels anys vuitanta

El procés de normalització lingüística i cultural que pren força al País Valencià des del començament dels seixanta no es va traduir, de moment, en la publicació de novel·les. El gran protagonista de la literatura catalana dels anys vuitanta va ser la narrativa, en concret la novel·la, privilegiada com a camí per a crear un públic lector en català.

Tendències de la narrativa catalana actual

Tot i les dificultats de classificar obres tan recents i els autors corresponents, que estan en plena evolució, es poden detectar diferents línies en la narrativa catalana actual.

1. Narrativa de la disgregació i el simbolisme

En primer lloc, un tipus de narrativa que té en Quim Monzó el màxim representant, caracteritzada per la disgregació de la identitat dels protagonistes i per una trama plena de connotacions simbòliques o al·legòriques. Hi trobem la influència d'autors sud-americans com Julio Cortázar i de nord-americans com Robert Coover. Són temes predominants el tedi, l'angoixa, la sensació d'absurd acompanyada de l'humor i la consciència de l'artificialitat de qualsevol ideologia o sentiment, i de la mateixa literatura. El joc amb la tradició, amb la mateixa literatura o amb els tòpics i els discursos socials i culturals connecta directament aquesta narrativa amb els autors catalans dels anys vint i trenta.

2. Narrativa de la memòria i l'àmbit rural

Un segon tipus de narrativa es caracteritza per l'exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria i per l'ambientació rural de les històries. Dins d'aquesta línia els autors més destacats són Jesús Moncada i Maria Barbal. Cronològicament pertanyen a la generació dels setanta, però van començar a publicar a partir de la dècada següent. La seua narrativa està basada en la mitificació d'un lloc geogràfic concret, com ara Mequinensa en el cas de Moncada o la muntanya del Pallars en el cas de Barbal. Moncada es va donar a conèixer amb contes de clara influència calderiana. Maria Barbal, en canvi, ha seguit un model narratiu més atent als personatges, que revela la influència de Rodoreda.

3. Altres gèneres i autors

Emparentada amb aquesta narrativa elegíaca, la novel·la històrica ha recreat des del passat medieval fins a la història de la transició, i alguns autors han conreat el que es pot qualificar com a novel·la simbòlica o filosòfica. Des del començament dels vuitanta, la novel·la de gènere ha estat molt practicada pels escriptors, que l'han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli.

Dins d'aquest corrent destaca Ferran Torrent, convertit en un dels novel·listes més populars i llegits de tota la nostra àrea lingüística. Es va consolidar com a escriptor de novel·les policíaques, on, amb un estil molt personal, adoptava les tècniques de la novel·la negra per a reproduir la realitat valenciana i exhibia una gran habilitat per a crear diàlegs àgils i rics en expressions populars. Altres llibres de Torrent rememoren la seua infantesa i joventut. D'una gran ambició és la trilogia formada per Societat limitada, Espècies protegides i Judici final, una radiografia crítica de la societat valenciana actual i de la corrupció urbanística i política.

Altres novel·listes són Miquel de Palol i Jaume Cabré. El primer, que s'havia donat a conèixer com a poeta, va iniciar amb la novel·la El jardí dels set crepuscles una producció narrativa molt prolífica a cavall del relat fantàstic i llegendari, l'hermetisme i l'especulació filosòfica. Jaume Cabré va publicar el seu primer llibre, un recull de narracions, i després diverses novel·les, entre les quals destaquen Les veus del Pamano, que ha tingut un gran reconeixement internacional per parlar de la repressió a la postguerra.