Narrativa catalana posterior: generació dels 70 i feminisme

La narrativa catalana i l'evolució posterior

La generació dels 70, amb figures com Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Terenci Moix, Carme Riera, Joan Francesc Mira i Maria Mercè Marçal, manifesta la influència de la cultura de masses (televisió, cinema, pop-rock, publicitat, comunisme), de la contracultura i de l'underground (les cultures juvenils contestatàries que s'oposen al consumisme de la societat burgesa, a l'imperialisme nord-americà i als valors de la generació anterior, com el treball o les possessions materials).

Les seves obres també es fan ressò dels moviments socials sorgits al llarg dels anys 60 i 70: pacifisme, feminisme, moviment LGTB, antimilitarisme i ecologisme. Des del punt de vista literari, els seus referents són més europeus i nord-americans (Julio Cortázar, Gabriel García Márquez) que catalans, amb l'excepció notable de Mercè Rodoreda, que influeix en l'obra de Carme Riera i Montserrat Roig.

Actualment, la cultura catalana s'ha incorporat plenament al mercat: deixa de tenir un caràcter resistencialista com a símbol d'identitat i el llibre esdevé un producte de consum. Una altra característica és l'eclecticisme: es conreen tots els gèneres narratius i els corrents literaris més clàssics conviuen amb els més experimentals. El postmodernisme és, en tot cas, el corrent estètic que més destaca, amb la desaparició de la frontera entre alta cultura i cultura de masses, un fort caràcter intertextual (cultura del remix) i la metaficció (ruptura de la barrera entre ficció i realitat).

Reivindicar una perspectiva pròpia: el feminisme

Són moltes les escriptores que, des del segle XIX, han abordat la condició de la dona en la societat. En concret, l'obra de Rodoreda presenta personatges femenins víctimes de l'amor romàntic, de la infidelitat masculina i de la dominació de l'home. Les escriptores que escriuen sota la dictadura franquista critiquen la moral repressora imposada pel règim i per l'Església catòlica.

Les autores de la generació dels 70 també qüestionen el model femení imposat per la dictadura: l'àmbit domèstic al qual la dona està relegada, la monotonia del matrimoni, la maternitat imposada i, sobretot, les actituds de submissió i passivitat, a més de la seva condició d'objectes sexuals per als homes. Sobretot, l'escriptora que, després de Rodoreda, adopta una perspectiva clarament feminista és M. Aurèlia Capmany. Les dues autores són els referents més directes d'altres posteriors, especialment les membres de la generació dels 70, entre les quals cal destacar Montserrat Roig, Carme Riera i Maria Mercè Marçal, i fins i tot altres que comencen a publicar més tard, com Maria Barbal.

Autores i narradores per etapes

• Narradores anteriors a 1936: Caterina Albert (Víctor Català), Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda.
• Narradores valencianes de postguerra: Carmelina Sánchez-Cutillas i Beatriu Civera.
• Generació dels 70: Montserrat Roig, Carme Riera, Maria Antònia Capmany, Isabel-Clara Simó.
• Narradores dels anys 60: Teresa Pàmies, M. Aurèlia Capmany.
• Anys 80: Maria Barbal, M. Àngels Anglada, M. Mercè Roca.
• Narradores actuals: Bel Olid, Najat El Hachmi, Imma Monsó, Empar Moliner, Ana Moner.

En quin subgènere, model o corrent s'situa aquesta obra?

La plaça del Diamant s'emmarca en la novel·la psicològica, narrativa influenciada per la psicoanàlisi de Freud, que dona importància al món interior dels personatges, amb el món de l'inconscient i dels somnis, la sexualitat i els desitjos reprimits. La tècnica més innovadora d'aquesta època serà el monòleg interior i el monòleg dialogat, que representa el discurs interior d'un narrador que ofereix un testimoni personal de la història. A partir d'aquest camí cap al passat i d'aquest discurs, el que intenta és retrobar-se i comprendre's. En el cas de Mercè Rodoreda hi ha també un fort simbolisme. Els grans referents d'aquesta corrent foren Proust, Freud, Kafka i Virginia Woolf.