Poesia i narrativa catalana dels anys 20-30: avantguarda i postsimbolisme

Poesia catalana dels anys 20 i 30: postsimbolisme i avantguarda

Probabilitat i fórmules bàsiques

Probabilitat d'un succés P(A) = casos favorables / casos possibles

• 1a: P(A∪B) = P(A) + P(B) − P(A∩B)
• 2a: P(Ā) = 1 − P(A)
• 3a: P(A − B) = P(A) − P(A∩B)
• 4a: P(Ā∩B̄) = P(\overline{A∪B}) = 1 − P(A∪B)
• 5a: P(Ā∪B̄) = P(\overline{A∩B}) = 1 − P(A∩B)
• Probabilitat condicionada: P(B/A) = P(A∩B) / P(A), i per tant P(A∩B) = P(A)·P(B/A)
• P(Ā/B) = P(Ā∩B) / P(B) = (P(B) − P(A∩B)) / P(B)
• P(A − B) = P(A∩B̄)
• 6a: Successos independents: P(A∩B) = P(A)·P(B)
• 7a: Probabilitat total: P(D) = P(D/A)·P(A) + P(D/B)·P(B) + P(D/C)·P(C)
• 8a: Teorema de Bayes: P(A/D) = P(D/A)·P(A) / P(D); P(B/D) = P(D/B)·P(B) / P(D)
• 9a: Binomial B(n,p): P(X=k) = C(n,k)·p^k·q^n−k

Lleis de Morgan

• (A∪B)̄ = Ā∩B̄
• (A∩B)̄ = Ā∪B̄

Postsimbolisme i avantguardisme

Dos grans corrents o tendències dins la poesia catalana dels anys 20 i 30: la poesia postsimbolista i la poesia avantguardista. La línia dominant dins el panorama literari català és la postsimbolista. Són, diguem-ne, els sectors oficials, l'establiment cultural, els hereus directes dels plantejaments noucentistes (per exemple, Carles Riba).

La poesia postsimbolista

És un derivat directe del simbolisme, però radicalitzant-ne els plantejaments:

• Practiquen l'anomenada «poesia pura», és a dir, una poesia absolutament independent de la realitat quotidiana, vàlida per ella mateixa sense necessitat de recórrer al seu significat, racionalment i estèticament completa. Segons els poetes postsimbolistes, «una ratlla bella sense significat és més valuosa que una que sigui menys bella amb significat».
• És una poesia hermètica, exigent i sofisticada. Del seu desxiframent, el lector n'extreu un plaer intel·lectual suplementari.
• El llenguatge és sotmès a un exigent i intens procés d'elaboració intel·lectual i estilística per arribar al valor absolut de la paraula poètica. La recerca constant de la musicalitat esdevé una obsessió per a aquests autors.
• Imatge del poeta: aïllat de la resta dels homes, tancat en la seva torre d'ivori.
• Rebuig de la realitat quotidiana.
• Autors: Carles Riba, Joaquim Folguera, Marià Manent, Tomàs Garcés, Joan Sebastià Pons i Clementina Arderiu. Mai dins el panorama literari català no es tornarà a donar una generació de poetes com aquesta.

La poesia avantguardista

L'avantguardisme és el producte de la societat sorgida a la fi de la Revolució industrial a Europa durant el segle XIX. Un dels detonants més directes dels moviments avantguardistes va ser la Primera Guerra Mundial (1914-1918), la tragèdia de la qual va provocar una crisi que va afectar tots els àmbits socials. El mot «avantguardisme» designa un conjunt de corrents estètics que palesen la crisi de les arts al món occidental a començament del segle XX. Va ser un moviment cultural que volia trencar amb el passat: defensava el progrés tècnic i el canvi de valors morals.

La irrupció de l'avantguardisme va significar una ruptura total, no solament amb els models artístics vigents, sinó també amb la concepció de l'art que provenia del món clàssic grecollatí. Va afectar totes les formes de creació: la música, la fotografia, el cinema, l'arquitectura, l'escultura i, sobretot, la pintura i la literatura, en concret la poesia.

Principals moviments

• Cubisme (1907): Pablo Picasso (Les senyoretes d'Avinyó) i Georges Braque. Cal pintar no la realitat de visió sinó la realitat de concepció. En literatura, destaquen el collage i el cal·ligrama.
• Futurisme (1909): Filippo Tommaso Marinetti publicà el manifest fundacional, que proclamava l'èxit de l'atzar per damunt de l'intel·lecte, la destrucció de la sintaxi i les «paraules en llibertat». Propugnava el perill, la velocitat, la màquina i la guerra, i rebutjava el sentimentalisme i els museus.
• Dadaisme (1916): Tristan Tzara i Francis Picabia. Caòtics i violents, sorgits en plena Primera Guerra Mundial, exigien la destrucció dels mitjans d'expressió tradicionals i defensaven l'expressió espontània. Picabia fundà a Barcelona la revista 391, portaveu del dadaisme a Catalunya.
• Surrealisme (1924): André Breton publicà el manifest fundacional. Defensava que la literatura, alliberada del bon gust i de la lògica, havia de fugir del racionalisme, i que l'inconscient i els somnis conduïen a la superrealitat. Usava l'escriptura automàtica i el collage.

Trets comuns de la poesia avantguardista

• Destrucció de la unitat gràfica de la pàgina: cossos i tipus de lletra diferents, tintes de colors i paraules soltes.
• Alliberament gramatical: supressió de majúscules i signes de puntuació, substituïts per espais en blanc i versos en esglaons.
• Alliberament racional: un vers pot perdre tot el sentit racional.
• Desintegració de la paraula: pot tenir tant valor com una lletra, un nombre o un dibuix. D'aquí la importància del collage, la poesia visual i el cal·ligrama.

Avantguardes a Catalunya

Les avantguardes van arribar a Catalunya en una època de canvis socials, amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial i la crisi del Noucentisme. Els intel·lectuals modernistes que no s'havien adscrit mai al Noucentisme van oferir-hi un suport important. El futurisme va entrar de la mà de Josep Maria Junoy, que fundà la revista Trossos el 1917. El surrealisme va arribar de la mà de Josep Vicenç Foix, i Salvador Dalí hi va aportar proses surrealistes a la revista L'Amic de les Arts.

Joan Salvat-Papasseit

Poeta avantguardista català nascut a Barcelona el 16 de maig de 1894. De formació autodidacta i extracció proletària, és un dels representants més significatius de l'avantguarda històrica a Catalunya. Fundà les revistes Un Enemic del Poble (1917-1919), Arc-Voltaïc (1918), model avantguardista per excel·lència, i Proa (1921). Les seves obres poètiques principals són Poemes en ondes hertzianes (1919), L'Irradiador del port i les gavines (1921), Les conspiracions (1922), La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis (1923) i Óssa Menor (1925, pòstuma). Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva obra exalta la joventut, la llibertat, la sinceritat, l'heroisme i la lluita.

«Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.» — Salvat-Papasseit

Bartomeu Rosselló-Porcel

Vida: va néixer a Ciutat de Mallorca el 1913. Estudià el batxillerat a l'institut Ramon Llull, on fou deixeble de Gabriel Alomar. A partir de 1930 estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on rebé el mestratge de Carles Riba. Ingressà a la Residència d'Estudiants, on conegué Salvador Espriu. Traslladat a Madrid per preparar la tesi doctoral sobre l'estil de Gracián, tornà a Barcelona durant la guerra civil, on fou cridat a files. Traslladat al sanatori del Brull (Montseny), morí el 5 de gener de 1938 de tuberculosi pulmonar.

Característiques de la poesia:

• Influència del surrealisme i de la poesia pura derivada del simbolisme.
• Influència de la poesia castellana de la generació del 27, sobretot de Guillén.
• Especial interès per l'època barroca: Góngora i Francesc Vicenç Garcia.
• Neopopularisme.

Obra:

• Nou poemes (1933): edició limitada de cent exemplars. Sintaxi basada en la frase breu i tallant, ritme prosaic i imatgeria original en línia avantguardista.
• Quadern de sonets (1934): discurs més elevat i concepte lliure del sonet; poemes com a joiells fruit de la contenció formal.
• Imitació del foc (1938): dedicada a Salvador Espriu i considerada una fita clau de la poesia de postguerra. Inclou trenta poemes en tres apartats («Fira encesa», «Rosa Secreta» i «Arbre de flames») units per la poètica i el referent simbòlic del foc, pres d'Heràclit.

La narrativa catalana dels anys 20 i 30

El segle XX s'inicià amb una greu crisi del gènere novel·lístic. Després de la publicació de La vida i la mort de Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, considerada l'última novel·la modernista, s'inicià una sequera novel·lística que durà uns anys. Tanmateix, hi havia demanda per part del públic lector, i es va obrir un debat:

• Carles Riba, a Una generació sense novel·la, proposà suplir la manca de tradició autòctona amb traduccions dels clàssics universals del gènere.
• Josep Maria de Sagarra, a La por a la novel·la, defensà l'existència d'un públic lector desatès i proposà una novel·la de consum, en la voluntat de normalitzar la literatura catalana.

Com se superà la crisi?

• El Noucentisme, amb la seva infraestructura cultural i l'extensió de l'alfabetització en català, va eixamplar la base lectora.
• La professionalització de l'intel·lectual: la desaparició de la Mancomunitat amb Primo de Rivera obligà l'escriptor a cercar camins reals de professionalització, i això el va portar a conrear la novel·la, un gènere de consum ampli.

El resultat va ser la superació de la crisi: públic lector, editorials, producció pròpia, traduccions, premis literaris, revistes i crítica especialitzada. La novel·la es va posar de moda.

Autors de les primeres novel·les

1. Els que procedeixen del Modernisme: Joan Puig i Ferreter (de teatre modernista, novel·les autobiogràfiques: Camins de França), Víctor Català i Prudenci Bertrana, que continuen escrivint.
2. Novel·la psicològica: ambient burgès, anàlisi del món interior i subjectivisme, amb el model de Ulisses (James Joyce) i À la recherche du temps perdu (Proust). Les protagonistes són sovint dones que han patit desenganys i inadaptació. Usa el monòleg interior, la primera persona o la tercera omniscient, el flux de consciència i distorsions temporals. Autors: Carles Soldevila (trilogia Fanny, Eva i Valentina), Miquel Llor (influït per Freud, a Laura a la ciutat dels sants) i Mercè Rodoreda (primeres obres, com Aloma).
3. Novel·la de crítica social: ironia, personatges plans i avantguardisme (Vals, de F. Trabal, o Vida privada, de Josep Maria de Sagarra).
4. Altres gèneres: contes (Espriu, Calders) i prosa periodística.

El teatre dels anys 20 i 30

L'alta comèdia o comèdia burgesa (anys 20)

Es tracta d'un gènere dramàtic burgès per les situacions descrites i per l'actitud i la procedència social dels personatges, de caràcter convencional i intranscendent, tot i que la trama és desenrotllada i resolta amb enginy i habilitat escènica. Els personatges, cultes i refinats, es mouen en ambients distingidament burgesos i resolen els conflictes d'una manera educada i amable. El representant més genuí és Carles Soldevila, amb peces com Civilitzats tanmateix (1921).

El teatre de crítica burgesa (anys 30)

Amb la proclamació de la Segona República, la Generalitat emprengué una política de subvencions teatrals que pretenia donar suport al gènere dramàtic i estimular els autors joves. Al costat de l'alta comèdia i dels drames poètics de filiació modernista, aparegué el teatre de crítica burgesa, que qüestionà els fonaments ideològics de la burgesia. J. Millàs-Raurell criticà la superficialitat i la buidor de la classe burgesa utilitzant els motlles de la comèdia burgesa, mentre que Joan Oliver, d'extracció burgesa, en realitzà la crítica més mordaç i incisiva.

Els anys de la guerra (1936-1939): el teatre revolucionari

Durant el període bèl·lic, la CNT i la UGT pugnaren per fixar les bases d'un possible teatre revolucionari que, llevat d'algun cas esporàdic com La fam, de Joan Oliver, mancà de validesa i, sobretot, de solidesa teatral i literària.