Poesia pura, heterònims i corrent de consciència
Context històric
La Primera Guerra Mundial, la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial marquen el període en què es desenvolupen aquests corrents literaris.
La poesia pura o postsimbolista
La poesia d'arrel romàntica i simbolista continua sent la que predomina, on els poetes aprofundeixen en el model de poesia pura, hermètica i difícil, que arrenca de Mallarmé. Trenca amb la concepció mimètica de l'art d'arrel aristotèlica: en el llenguatge hi ha l'essència mateixa de la poesia. El llenguatge no aspira a explicar el món, sinó a suplantar-lo creant una nova realitat que el lector no cal que comprengui, sinó que percebi a través de les suggestions de les paraules i de les imatges.
Molta d'aquesta poesia, obra d'intel·lectuals, planteja qüestions metafísiques i transcendents a força d'un rigorós mètode de treball i d'autoexigència, lluny ja del concepte d'inspiració romàntica. L'allunyament d'aquesta poesia difícil del gran públic neix tant de l'obsessió per la perfecció formal i el llenguatge que adopta com de la intel·lectualització de la temàtica i de la dissolució de la veu poètica en altres veus que s'expressen en una mena de monòlegs dramàtics (Fernando Pessoa).
Pseudònim, heterònim i semiheterònim
- Pseudònim: fals nom per amagar el nom d'un autor real.
- Heterònim: personalitat fictícia d'un escriptor creada per un autor real, però dotada d'una biografia, d'un estil i d'un pensament propis, totalment diferenciats del seu propi autor.
- Semiheterònim: un heterònim que presenta característiques molt semblants a les del seu creador i no se'n diferencia plenament.
- Ortònim: obra signada amb el nom real de l'autor.
James Joyce i el corrent de consciència
James Joyce va publicar Ulisses l'any 1922, obra que va capgirar la concepció de la novel·la contemporània. El corrent de consciència (stream of consciousness) és l'intent de reflectir el procés mental d'un personatge sense necessitat de fer explícites les connexions lògiques ni d'explicar-ne les referències. Henry James va designar aquesta tècnica amb el terme corrent de consciència, i Valéry Larbaud la va anomenar «monòleg interior». James Joyce en deia «paraula interior».
Joyce explicava que havia descobert aquesta tècnica a la novel·la d'Édouard Dujardin. Dujardin defineix el monòleg interior com a «discurs sense oïdor i no pronunciat, mitjançant el qual un personatge expressa el seu pensament més íntim, el més proper a l'inconscient anterior a l'organització lògica, és a dir, en el seu estat naixent, mitjançant frases directes, amb la mínima sintaxi, per tal de donar la impressió d'