Renovació del Teatre i la Narrativa Catalana (Postguerra-70)

1. La Renovació del Teatre Català

(11). Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.

Després de la Guerra Civil, el teatre en llengua catalana va ser prohibit als escenaris professionals. A partir de 1946, el teatre català va reprendre les seues activitats, sempre sota censura. Durant la segona meitat dels anys 50 i 60 aparegueren fronts i plataformes independents, diferenciades dels professionals o comercials, com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (destaquem Espriu i Brossa). I l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual va afavorir el naixement del teatre independent de lluita política que va revaloritzar les figures del director escenogràfic i l'intèrpret.

També va contribuir a la renovació del teatre català la creació de premis que van servir de plataforma per als dramaturgs com Josep Maria Benet i Jornet.

A finals dels 60 era l’època dels muntatges: hi havia grups que protagonitzaven eixa renovació, com Els Joglars. El 1976 aparegué el Teatre Lliure, independent i universal.

Al País Valencià es feia el sainet. Cal destacar figures com Rodolf Sirera, que fa una recerca formal i una reflexió sobre el teatre (com per exemple a El verí del teatre).

2. El Context Sociopolític i la Narrativa

(1.) Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa.

La fi de la Guerra Civil provoca un procés intens d’espanyolització i castellanització de la cultura catalana, amb mesures com la prohibició de la llengua, la censura i l’exili d’intel·lectuals.

Distinguim dues etapes:

• Etapa de resistència (anys 40 i 50): L’exili interior es basa en l’aïllament cultural i el silenci imposat per la censura. Els únics recursos disponibles van ser Lo Rat Penat, els Jocs Florals… La narrativa utilitzava majoritàriament els versos, ja que va quedar desfasada respecte a les noves tècniques. L’estil de l’època era la novel·la rosa, sentimental i catòlica. A l’exili exterior, es crea una literatura que enyora el país i tracta el desarrelament, creant revistes i edicions de llibres.
• Etapa de recuperació (anys 60): a causa de la pressió internacional hi ha millores econòmiques, polítiques i socials. Es produeix una lleugera liberalització en la vida pública i cultural.

S’utilitza la novel·la psicològica i la realista, com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, i la literatura fantàstica amb Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. A la fi, la novel·la recupera l’hegemonia.