Teatre i guió: Bonaventura Bassegoda i Josep M. Benítez

Bartomeu Bo i Jaume Joan: dramaturg i guionista

Dramaturg i guionista, les seves obres, emmarcades en la renovació proposada per grups com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, s’inscriuen en el realisme històric (Revolta de bruixes). Es basa en tècniques d’origen literari (fulletó, còmic, etc.).

B i J tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seves limitacions, que van veure la seva vida escapçada, i denuncia l’actitud d’aquells que, una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició, s’oblidaren de les penúries que havien passat.

A partir de la segona meitat dels anys 80, B i J introdueix algunes preocupacions noves en la seva obra: el pas del temps, la fugacitat de l’amor-passió, la impossibilitat de canviar el món. La preocupació sobre el paper i el destí individual de l’ésser humà no va apagar del tot les seves preocupacions ideològiques de jove. Continuà tractant també temes socials, com ara el de l’abús de poder, el totalitarisme, la transició democràtica espanyola, la desaparició dels paisatges d’una generació i la preocupació per la llengua catalana.

A partir dels anys 90, desenvolupa una fecunda tasca com a guionista de televisió, amb sèries per a TV3 com ara Poble Nou o El Cor de la Ciutat. Poble Nou fou la primera telenovel·la en català i tot un fenomen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d’una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tot Catalunya.

L’eix central de l’argument es teixia al voltant d’una família tradicional, els Aiguadé, la vida de la qual canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d’un híbrid entre el relat de costums i l’estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social i a més a més ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.

En les sèries hi participen autors valencians, com ara Rodolf Sirera, Juli Mira i Pepa López. Finalment, ha estat portada al cinema per Ventura Pons amb el títol Amic/Amat.

El teatre en català durant el franquisme i la seva renovació

A grans trets, podem dir que tant a Catalunya com a les nostres terres, les representacions teatrals en català van ser prohibides durant la immediata postguerra. A partir del 1946 es permeteren les que no atemptaven contra els preceptes morals del règim franquista. A València eren habituals els sainets, que contribuïen a la folklorització de la llengua (el model diglòssic que empraven allunyava el valencià dels àmbits de prestigi, i per això no es veien com una amenaça per al règim). També es permetien els melodrames amb un cert regust existencialista.

A partir dels anys cinquanta i seixanta, però, comença una certa modernització amb la traducció d’algunes obres estrangeres al català i amb la representació d’obres d’autors com Salvador Espriu (Antígona).

Als anys seixanta, el teatre català incorpora el neorealisme italià, els corrents existencialistes i el teatre èpic alemany de Bertolt Brecht. Tot plegat culmina, com en els gèneres de la poesia i la narrativa, en l’hegemonia del realisme social, sobretot a partir de la fundació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany.

Les modalitats del teatre social

El teatre social va prendre dues modalitats:

• El teatre document: intenta posar en escena un fet històric controvertit a partir del qual s’indaga sobre les causes i les conseqüències dels fets a través dels personatges. Alguns autors representatius són Ximo Vidal i Manuel Molins.
• La sàtira política: compartia la finalitat del teatre document, però en clau humorística (El retaule del flautista, de Jordi Teixidor).

En tot el període la censura va exercir un control implacable sobre les representacions teatrals en català, fins al punt de prohibir-ne algunes o censurar-les, parcialment o per complet.