La poesia i el teatre en català: de la postguerra als anys 70

Descriviu les tendències més rellevants de la poesia des de la postguerra fins a finals dels anys 70

El 1936, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Els poetes de més renom abans de la guerra eren Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix.

La poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques de la lírica anterior a la guerra:

Poesia d'influència simbolista

Postulava l'ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols, perquè remeten a les seves connotacions, ja que el poeta havia de suggerir la realitat. La poesia estava condicionada per la clandestinitat i l'exili. En l'exili destaquen Nabí (Josep Carner) i Elegies de Bierville (Carles Riba). Durant aquests anys es continuaven emprant tècniques simbolistes, però la temàtica s'obrí més a l'exterior, a les preocupacions del moment, i accentuà les qüestions transcendentals.

Autors: Carles Riba, Josep Carner, Salvador Espriu, Joan Fuster, Joan Valls, etc.

Poesia de tendència avantguardista

Alguns autors que abans de la guerra seguien els corrents avantguardistes (sobretot el surrealisme) van continuar publicant en aquesta línia (J.V. Foix). Es produeix la combinació de tradició i modernitat (Ausiàs Marc, Ramon Llull i els trobadors en manifestacions d'avantguarda).

Poesia de tendència realista

Seguien l'estètica del realisme històric i propugnaven el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura de denúncia social de la dictadura. S'utilitzava una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure. Predomini del contingut sobre la forma.

Temàtica: la reflexió moral i metafísica, la denúncia social i política, la temàtica satírica i la quotidianitat.

Autors: Vicent Andrés Estellés, Pere Quart i Gabriel Ferrater.

Expliqueu les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic

Vicent Andrés Estellés es va dedicar professionalment al periodisme, cosa que va condicionar el seu estil, ja que la seva poesia és una crònica social de la realitat que va viure. La major part de la seva producció no va ser editada fins als anys 70.

Destaquen les seves obres Llibre de meravelles, Les pedres de l'àmfora i Les homilies d'Organyà.

El 1978 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, raó per la qual va ser destituït del seu càrrec de redactor al diari Las Provincias. També va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes.

A la seva poesia es caracteritza la referència constant a la realitat. Els temes principals són la mort, la fam i la misèria de la postguerra, la pàtria i la llengua, i l'amor obsessiu i desesperat en diversos matisos, des dels sentiments espiritualitzats fins a les manifestacions sofisticades del desig i del sexe, de manera que aconsegueix un ambient eròtic que l'ha fet célebre.

És un poeta poc acadèmic i cultista, amb aspectes contradictoris, com la preferència per petites circumstàncies de la vida i de la quotidianitat en lloc de la visió més negativa d'aquesta quotidianitat; la poetització d'elements de la cultura del moment; o la tendresa i la ironia. Aquesta contradicció es manifesta en els seus procediments retòrics i estilístics.

Presenta un to col·loquial amb formes lingüístiques pròpies del seu parlar.

Expliqueu les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i proposat al Nobel, va iniciar la seva activitat literària com a narrador, abans de la Guerra Civil (Laia o Ariadna al laberint grotesc). En la postguerra es va quedar a Barcelona, on va dur una vida retirada i discreta. No va tornar a escriure narrativa i es va dedicar gairebé exclusivament al conreu de la poesia, amb obres com La pell de brau, Llibre de Sinera, Setmana Santa, Final del laberint o Les cançons d'Ariadna.

Els seus sis primers poemaris tracten el tema de la mort, amb un to melancòlic i elegíac, o satíricament. Hi abunden les meditacions i els interrogants sense resposta possible.

Tot i que continua amb el tema de la mort, La pell de brau és un llarg poema de caire social i de compromís polític, en què analitza la Guerra Civil espanyola.

A Llibre de Sinera persisteix el to de poesia cívica, però centrat en la pàtria catalana.

Setmana Santa reflecteix una preocupació metafísica.

Quant a les característiques generals de la seva obra, hi abunden els símbols i la presència dels mites (Sepharad, Sinera, laberint). El tema central és la mort i el més enllà, i es preocupa pel destí de Catalunya després de la guerra. Domina tots els registres de la llengua. Al costat del discurs metafísic sec i aspre, hi ha pinzellades d'humor dur i cruel.

Descriviu les característiques bàsiques de la poesia actual

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre el context social des dels anys 70 fins a l'actualitat: fi del franquisme, reconeixement dels drets lingüístics, creació d'editorials (3i4, Saó, etc.), nous premis literaris, és a dir, un marc que facilita la divulgació d'obres literàries.

Quant a la poesia, els nous poetes formen una gran varietat de tendències i estils que, d'una banda, tenen en comú el rebuig del realisme reivindicatiu i de denúncia anterior i, d'altra banda, un afany d'investigar i innovar amb el llenguatge, que serà un instrument d'indagació en la intimitat pròpia. El poeta és un alquimista que experimenta; la seva poesia és hermètica, formalista i amb influències avantguardistes.

Els autors que podem destacar són:

• Pere Gimferrer, Els miralls, qui usa procediments avantguardistes com l'escriptura automàtica i la intertextualitat per reconstruir el seu món íntim.
• Jaume Pérez Montaner, L'heura del desig, per a qui les reflexions íntimes i el món social formen un conjunt ben articulat.

Joan Valls, Salvador Jàfer, Josep Piera, Lluís Alpera, Ramon Guillem i Marc Granell són altres poetes rellevants.

La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Expliqueu-ho i raoneu-ho

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta i traductor, que també ha fet nombroses col·laboracions musicals, ja que els seus poemes han estat musicats per Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz, etc. Cal recordar que ha estat un dels nostres poetes més guardonats. Entre els premis que ha obtingut destaquen el Premi Nacional de Literatura i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; a més, ha estat proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions. La seva obra poètica s'ha traduït a moltes llengües.

La seva poesia de qualitat no s'entén sense el seu compromís amb el poble, la seva condició obrera i una malaltia, l'esclerosi múltiple, que l'acompanyarà tota la vida.

La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic i es pot classificar en diverses etapes:

• De vegades els seus temes venen condicionats per la malaltia i són la solitud, l'angoixa i la presència de la mort: Vint-i-set poemes en tres temps.
• Superada aquesta etapa, es renova amb l'actitud d'aferrar-se a la vida i d'apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances. En aquest context de represa vital, al final dels anys setanta, publica Els bells camins i un llibre de poesia amorosa, Estimada Marta, dedicat al seu nou amor, un segon matrimoni després de la mort de la seva primera esposa.
• En els llibres que publica durant els anys noranta, la poesia presenta un nou gir, definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat. A Llibre de les solituds fa una reflexió sobre el país en el vessant polític i social.

Descriviu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

Com a introducció cal assenyalar que durant la postguerra la dictadura controlava totalment l'activitat teatral i va imposar el teatre en castellà. Tanmateix, durant els anys 50 i 60, el franquisme va començar a autoritzar algunes obres en la nostra llengua, que havien de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat a la premsa i la ràdio. Malgrat els entrebancs, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona, on es representen obres de Salvador Espriu, Primera història d'Esther i d'altres autors coetanis.

A València, en canvi, es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià. El sainet era l'estrella.

Durant els anys 60, als cercles universitaris comença a fer-se un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista i el teatre de l'absurd.

En els anys 70 apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques, com el mim o la provocació.

Les companyies teatrals que podem destacar són:

• Els Joglars, dirigits per Albert Boadella, que en aquesta època fan teatre èpic de bandolers.
• Els Comediants, que representen al carrer.
• Dagoll Dagom i La Fura dels Baus, que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques.

Quant als autors, els dramaturgs més importants són Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.

Descriviu els aspectes més importants de l'obra teatral de Manuel de Pedrolo

L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d'un centenar de títols publicats, Pedrolo ha conreat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques.

Entre 1958 i 1963 va escriure un total de 13 obres teatrals centrades en la temàtica de l'autenticitat, el sentit de l'existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l'anomenat teatre de l'absurd.

A Cruma, Pedrolo va plantejar l'autenticitat de l'home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l'home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. A Homes i No va tractar la rebel·lió d'una parella jove contra el conformisme heretat; i en peces com Situació bis, Darrera versió per ara o L'ús de la matèria va reflexionar sobre la llibertat des d'una òptica més genuïnament política i social.

Sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, el seu teatre, per burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l'acció: les seves peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l'autor enfronta a situacions límit, des d'un plantejament existencialista.

Més que no pas el qualificatiu d'absurd, Pedrolo reivindicava per a la seva obra el de teatre de l'abstracte.

Descriviu les característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual

A partir dels anys setanta, els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:

• Investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple, La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral, o La Fura dels Baus i Els Comediants, que converteixen un estadi olímpic en un teatre.
• Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l'interior del grup. Rebutgen així la figura de l'autor teatral que escriu sol, a casa seva. Un exemple són Els Joglars.
• Importància de la figura del director escènic. És qui decideix finalment els detalls de tot allò que s'ha de representar, i hi ha, doncs, una implicació total en l'obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.
• Rebuig de la visió occidental del teatre. Davant la crisi que pateix el teatre occidental, ha augmentat l'interès i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.
• Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l'expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El Tricicle) i el circ (Els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l'obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen (La Cubana).

Expliqueu l'obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seva relació amb el món audiovisual

El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa sovint en tècniques d'origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc.). Benet i Jornet tracta la problemàtica d'aquella generació que va viure la postguerra i les seves limitacions, que van veure la seva vida retallada, i denuncia l'actitud d'aquells que, un cop van aconseguir el benestar econòmic i una posició, es van oblidar de les penúries que havien passat.

Entre les seves obres cal destacar Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R. i Testament (les dues últimes portades al cinema per V. Pons).

Però si avui dia és conegut és per ser el creador de les sèries televisives en català de gran audiència: Poble Nou, Rosa, Nissaga de poder, Laberint d'ombres, Ventdelplà i El cor de la ciutat.

Poble Nou va ser la primera telenovel·la en català i tot un fenomen social digne d'estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L'acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. La completaven altres històries perifèriques: hi van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexualitat i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d'un híbrid entre el relat de costums i l'estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s'intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.

Valoreu la repercussió de l'assaig de Joan Fuster en el context de l'època

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera de la literatura catalana del segle XX. Va ser un intel·lectual compromès amb els humils i amb la recerca de la identitat valenciana vinculada a tots els territoris de parla catalana. La seva dedicació a l'assaig és amplíssima: va escriure assaig humanístic, sociopolític i d'història cultural. El seu estil és fresc, desenfadat, carregat de fórmules col·loquials. La seva mirada és subtil, sagaç, irònica i moltes vegades càustica.

L'assaig va ser especialment perseguit durant els primers anys de la postguerra, ja que era considerat perillós per la seva forta càrrega ideològica. Fuster hagué de vèncer en la seva trajectòria intel·lectual moltes adversitats: censura, hostilitats, falta de mitjans, absència d'ambient cultural, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià, atonia cívica...

Entre les seves obres de caràcter humanístic cal destacar El descrèdit de la realitat (1955), una reflexió sobre la funció de l'art i la capacitat creadora de l'home; Diccionari per a ociosos (1964) i L'home, mesura de totes les coses (1967), que tracten de la crisi de l'home contemporani i de les diverses manifestacions artístiques.

Els textos sociopolítics són els més polèmics i influents, i van provocar tant adhesions com enfrontaments en una època en què ja s'entrevia la fi del règim: Qüestió de noms (1962), on s'analitza la polèmica pel nom de la llengua que afebleix la consciència nacional dels valencians, i Nosaltres, els valencians (1962), una obra cabdal en què es fa una reflexió profunda sobre el passat i el present dels valencians, i s'analitzen les nostres mancances i frustracions com a poble: l'autoodi, el provincianisme, la manca d'una força social compromesa... Fuster planteja la presa de consciència nacional dels valencians com a fet indispensable per a la construcció del nostre futur.

Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assaigs sobre la nostra realitat contemporània. Expliqueu-ho

L'eix genèric d'aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se'n deriven, especialment el seu ús polític. El nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l'evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per crear «consciència col·lectiva» i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos molt concrets són els temes centrals.

Moltes de les reflexions de Mira es basen en l'experiència, la seva i la dels seus lectors, cosa que aproxima i facilita molt la lectura d'unes obres que resulten accessibles i suggeridores. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt de vista escèptic davant les conviccions absolutes, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s'autoproclamen «normals».

Així, a Crítica de la nació pura, s'analitza el nacionalisme des de la perspectiva de l'antropologia social. Mira desfà tota una sèrie de tòpics sobre la nació, entesa com un element «pur», net i lliure de contradiccions, per mostrar-nos el que realment és: una creació social i humana, dependent dels símbols i sempre en construcció. Amb una sòlida argumentació aporta un punt de vista crític i engrescador que desemmascara les postures «neutres» de molts teòrics, generalment adeptes del nacionalisme espanyol.

Sobre la nació dels valencians és una reflexió sobre la complicada adscripció nacional dels valencians. Mira opta per una via «valenciana», allunyada tant de la dependència espanyola com de l'abstracció intel·lectual que representa l'opció catalanista. Cultura, llengües, nacions o Sobre ídols i tribus complementen la reflexió de Mira sobre la identitat com a element clau en la política moderna.